Des del punt de vista dels psicòlegs i juristes que tractem temes de separació i divorci on menors es veuen embolicats, és important no perdre de vista en cap moment l’interès superior del menor. Això significa que sigui com sigui la situació que se’ns presenti sempre buscarem que els més vulnerables es vegin el menys exposats a les conseqüències negatives d’aquests processos i que surtin el màxim beneficiats de la nova situació que es presentarà.

És per això pel que sempre es recomanen dinàmiques de cooperació i comunicació entre els progenitors que fomentin l’establiment de relacions adequades i gratificants amb el menor. Per aquesta raó existeixen figures com els coordinadors de coparentalidad, els quals serveixen per a ajudar els pares que puguin presentar dificultats per a entendre’s a navegar a través de tot el procés i salvaguardar, sense perdre de vista cap moment, el nomenat interès superior del menor, i així facilitar i ajudar les famílies en aquests moments de confusió i adaptació.

Així, i tret que l’interès dels fills menors aconselli el contrari, s’ha de procurar que la ruptura de parella no suposi la ruptura de la família o, més concretament, de les relacions paternofilials.

Encara que aquesta seria la situació ideal, és cert que no és sempre l’existent i que trobem dinàmiques negatives anomenades interferències parentals (IP), les quals mitjançant actituds i conductes d’un dels progenitors es busca denigrar a l’altre progenitor i perjudicar la relació del menor amb aquest, generant així en el nen danys a llarg termini.

Com és lògic les IP poden suposar un greu problema a tots els nivells relacionals i emocionals i és necessari reconèixer-les per a poder buscar una solució.

Des del punt de vista psicològic s’ha tractat des de diferents vessants, sent una de les més conegudes la teoria de Gardner sobre la nomenada Síndrome d’Alienació Parental (SAP). Encara que és cert que aquest ha quedat desacreditat des de la disciplina, hi ha algunes característiques que l’autor nomenava com a pròpies del SAP que ens poden servir com a referència per a entendre aquestes dinàmiques.

Tal com va ser definit per Gardner (1985), el SAP requereix explícitament, com a característica indispensable i condició necessària, la presència de conductes i actituds obstaculitzadores causants del rebuig, no basant-se l’afebliment de la relació progenitor rebutjat-fill en canvis normatius, ni estant justificat per la història prèvia de les relacions paternofilials.

Gardner (1998) va plantejar tres tipus d’alienació, lleugera, moderada i severa, que correspondrien als tres nivells de gravetat del SAP.

En el SAP lleuger, el menor es comportaria de manera relativament normal, cooperant amb les visites, si bé internament se sentiria disgustat i crític. Podríem
entendre-la com un tipus d’alienació superficial.

En el tipus moderat, trobaríem que la campanya de denigració s’expressa de forma gairebé contínua, mostrant-se els menors més negatius i irrespectuosos, especialment en les transicions d’un progenitor a un altre. El menor descriuria al progenitor alienador com totalment bo i a l’alienat com totalment dolent, negant estar influenciat i mostrant una actitud obertament oposicionista.

Finalment, en el SAP sever l’hostilitat del menor cap al progenitor alienat impediria totalment les visites. Forçar als menors a complir les visites en aquesta situació conduiria a una actitud obertament oposicionista, hostil i destructiva.

Així, hem d’entendre que l’alienació parental (AP) és el resultat d’una actitud d’interferència constant i voluntària per part d’un progenitor la intenció principal del qual seria afeblir el vincle entre el menor i l’altre progenitor. El resultat buscat és una actitud de rebuig cap a aquest. Per a això, el progenitor que interfereix duu a terme conductes d’obstrucció pròpies de les estratègies d’alienació parental.

És a dir, AP no és el mateix que IP, ni el desplegament d’interferències parentals ocasionarà sempre l’AP, atès que en aquesta intervenen altres factors i que estan relacionats no només amb l’actitud i estratègies desplegades pel progenitor que interfereix sinó al propi menor i a l’altre progenitor.

A manera de resum, sempre que existeixi AP existiran conductes d’IP, però no a l’inrevés. És a dir, poden existir conductes d’IP explicades per factors externs (personalitat del menor o de l’altre progenitor, per exemple) i que es convertiran en moduladors i mediadors de l’alienació i del rebuig, podent ser factors de vulnerabilitat o de protector enfront de la mateixa IP.

Per això és important el paper del psicòleg per a poder valorar això i treballar en conseqüència en tenir en compte la importància dels trets de personalitat, tant dels progenitors com dels menors, així com la influència d’experiències i records previs, sense oblidar la importància de l’edat, el moment evolutiu del menor, així com les pròpies habilitats i capacitats d’aquest.

Paula Medina
Psicòloga Forense col. 25471
Medinapsiforense.com