Com bé estableix l’art. 93 del Codi Civil, la prestació d’aliments, per norma general, és atribuïda pels tribunals, d’acord a un criteri de proporcionalitat del patrimoni de l’alimentista amb la pensió alimentària a favor dels fills i sempre a favor dels menors, és a dir primacia de les necessitats o interessos del menor davant les pròpies del seu pare o mare (Principi favor filii).

Doncs bé, atenent a l’actual context de crisi econòmica, cal veure quines són les mesures establertes, judicialment, respecte a la pensió d’aliments, quan algun dels progenitors es troben en situació d’atur, manca d’ajudes socials o altres circumstàncies dels progenitors .

Malgrat aquest context, clarament, desfavorable a nivell econòmic, la Jurisprudència segueix fixant un “mínim vital” que permeti als fills menors el seu desenvolupament en condicions suficients i dignes, física, emocional i intel•lectualment, també.

El deure de donar aliments és imperatiu, de dret natural i és una de les obligacions de major contingut ètic de l’ordenament jurídic, fruit de la pàtria potestat dels fills menors.

Respecte a la fixació de la quantia de la pensió d’aliments, no existeix una doctrina unitària, ja que d’una banda es creu que el mínim vital ha de ser de 150 €, o bé, menor a tal xifra (80 €, per exemple) o major de la mateixa (160 €). Finalment, cert sector jurisprudencial confirma la necessitat d’adaptar aquest “mínim vital” a la situació en particular, sense preveure un mínim exigible de quantia fixa.

En conclusió, caldria analitzar cada cas concret per a determinar la quantia de la pensió.