En la passada dècada, però sobretot a partir de l’entrada en vigor de la Llei del Divorci de 2005, la instauració de la custòdia compartida com a opció després de la ruptura dels progenitors, ha generat un intens debat.

La custòdia compartida consisteix en que els fills convisquin amb cada progenitor, per períodes alterns o successius, de manera que tant el pare com la mare s’erigeixen com guardadors iguals, independentment del temps fixat per a cada un. A més, tots dos han de contribuir a l’aportació econòmica que sufragui la manutenció dels fills, sempre segons les seves respectives possibilitats.

És lògic que aquesta situació comporti sovint un gran esforç d’adaptació pel que fa al repartiment de recursos i condicions que influiran en la cura dels fills. És desitjable doncs, que les dues parts aportin maduresa suficient per arribar a un acord.

Podrà adoptar-se la custòdia compartida quan, tots dos progenitors reuneixin condicions similars per assumir-la (capacitat i disponibilitat); també hi ha d’haver una resposta positiva dels fills (es donarà importància a la seva opinió, si té edat i / o maduresa suficient); i serà un requisit molt rellevant, que puguin tenir domicili en la mateixa localitat o en relativa proximitat, per facilitar els canvis d’habitatge, i de manera que les activitats (escolars i extraescolars), així com les relacions socials del menor, quedin el menys afectades possible.

Quines són les bondats de la custòdia compartida? Per als fills, constitueix la situació més beneficiosa, en respectar el seu dret fonamental a conviure de forma real i afectiva amb els dos progenitors. S’eviten els sentiments d’abandonament que comporta la custòdia monoparental, reforça la seva autoestima, i a més, afavoreix l’adequat desenvolupament cognitiu i emocional dels fills. Per als pares, suposa una millora notable en la seva comunicació, i disminueix els nivells de conflictivitat, en evitar els continus enfrontaments i desavinences davant les actuacions unilaterals d’un sol progenitor custodi. A més, fomenta la transmissió de valors educatius igualitaris; en definitiva, s’evita la sensació que en el procés de ruptura existeixen “vencedors i vençuts”.
I quines són les objeccions? Per a alguns té sentit establir una custòdia compartida només si hi ha una bona entesa entre els progenitors. A més, s’apunta que aquesta modalitat implica certa desestabilització física per als fills, degut al desplaçament (en majoria d’ocasions) entre dos habitatges diferents. Tampoc sembla ser un règim adequat per a menors de curta edat, ni hauria de concedir-se a aquell progenitor que, abans de la ruptura, no es va ocupar en la mateixa mesura que l’altre dels fills, i la seva sol•licitud és, en el fons, una coartada per contribuir en menor mesura a la seva manutenció.

Per tot el comentat, la llei regula amb molta prudència la custòdia compartida, establint tals limitacions fonamentals a la seva aprovació judicial, que de vegades fan inviable la seva adopció. Així, quan no hi ha acord entre els dos progenitors, l’adopció judicial de la custòdia compartida queda configurada com una mesura excepcional i condicionada, ja que el jutge ha de comprovar que es compleixen els pressupostos fixats pel legislador, és a dir: que el Ministeri Fiscal emeti informe “favorable” i la custòdia compartida sigui el règim que protegeixi adequadament l’interès del menor.

El primer dels requisits esmentats, suposa deixar el pes definitiu de la decisió en el Ministeri Fiscal. El mateix Tribunal Constitucional recentment ha declarat inconstitucional l’incís legal referent a la necessitat d’informe “favorable” del “MF”, precisant que, ha de ser necessàriament l’interès prevalent del menor el que inspiri la decisió judicial, havent de realitzar una valoració conjunta de tots els elements que intervenen (fins i tot requerint en ocasions de la intervenció d’especialistes, el dictamen, encara que no vinculant, pot ser molt transcendent en la resolució del plet).

Aquesta decisió del Tribunal Constitucional obre la porta a la revisió de sentències dictades anteriorment, a través del corresponent procediment de modificació de mesures. És fàcil arribar a la conclusió que donada la gran heterogeneïtat de situacions existents, cal plantejar cada cas de forma individualitzada i realitzar un “vestit a mida”, com sol ser habitual en Dret de Família.

Diverses comunitats autònomes (Aragó -que va ser la pionera-, Catalunya, Comunitat Valenciana i Navarra) han realitzat avenços legislatius recents en aquest sentit. Els anomenats Plans de parentalitat, Pacte de relacions familiars i Pactes de convivència familiar permeten detallar els mínims que han de contenir les propostes d’exercici de responsabilitats parentals davant l’autoritat judicial. Aquests plans intenten evitar sentències genèriques, que no acaben executant-se, generant problemàtics incompliments.

En l’actualitat, el ministre de Justícia Alberto Ruiz Gallardón ha anunciat la seva intenció d’impulsar una llei “única i estatal” per facilitar la custòdia compartida, que modificaria l’actual regulació del Codi Civil. A l’espera de veure com es desenvolupa aquesta proposta legislativa, la pedra angular en qualsevol procés de família continua sent el sentit comú i la sensibilitat suficient entre els implicats. L’objectiu primordial serà mantenir els menors allunyats del conflicte i al mateix temps, assegurar-los el major benestar possible, evitant així, entre d’altres, conflictes de lleialtats i / o amputacions de les seves relacions familiars.

Ruth Caballé Estellés