El concepte de família és cada vegada més canviant i, per sort, veiem la introducció d’un pluralisme que engloba cada vegada més models familiars. Tot i així, des de la vessant psicològica hi ha certs punts que es mantenen en el concepte i que són essencials.

Les famílies s’estableixen per satisfer determinades necessitats bàsiques universals dels individus constituents, com físiques, afectives, socials, cognitives, educatives…

És per això que quan es trenca aquest vincle tan establert trobem conseqüències importants de tot tipus, però especialment significatives poden ser les psicològiques.

Moltes vegades s’aguanta en una situació indesitjable nomes pel bé dels fills quan en realitat això tampoc comporta cap benefici a ningú.  En aquest article analitzarem les principals conseqüències que podem trobar tant en pares com en fills quan es produeix una ruptura.

Conseqüències fills:

Quan es decideix prendre una decisió d’aquesta magnitud preocupen molts aspectes, sent un dels principals la possible l’afectació en els fills.

En el primer moment posterior a la separació preservar el benestar dels fills de manera intacta és pràcticament impossible ja que la separació és una experiència nova i  dolorosa i això provoca preocupació i inquietud. S’ha patit una pèrdua i hem d’entendre que per tant, s’ha de produir un procés de dol.

Les conseqüències depenen molt de l’ambient en el que es trobi el nen, ja que influeixen des de les seves variables personals com edat, sexe, personalitat, ajustament emocional previ… fins variables familiars com serien l´intensitat del conflicte, capacitat de control, comunicació, cooperació… A part de les qüestions més legals i socioeconòmiques i  la regulació   i gestió que se´n faci d´aquestes.

Tot i això, els símptomes més generalitzats que es troben en nens són por a l’abandonament, sentiment de culpa per la desavinença dels seus pares, necessitat de major suport emocional per compensar l’angoixa i problemes d’identitat i autonomia pel canvi vital que viuen.

En general, els nens en edat preescolar poden viure la separació de manera més intensa en un primer moment però a mig termini s’adapten millor que els més grans. En nens més grans poden sorgir sentiments d’ira o conductes de parentalització, on s’adopta un paper protector del progenitor vist  com a  més “vulnerable”,  i inclús conflictes de lleialtats. El preadolescents poden reaccionar de forma més madura psicosocialment amb més comprensió intel·lectual, que no emocional, dels problemes i presentant posicions respecte als pares més clares, però alhora també trobem més conductes agressives en aquest rang d’edat.

Conseqüències pares:

Les conseqüències en els pares que decideixen separar-se són sempre més evidents a simple vista, tot i així no hem d’oblidar la importància d’aquestes i la repercussió que tindran tant en els fills com en tot el procés.

Principalment trobem sentiments de pèrdua, ira, culpa, por i inseguretat. Això pot influir en un deteriorament transitori de les pràctiques de criança, quedant aquestes influïdes per la irritabilitat, menor expressió de l’afecte i control, menor supervisió directa del fill i per tant menys eficàcia parental.

Es pot produir un desencadenament d’emocions irracionals, ja que la decisió de separació s’acostuma a prendre per decisió d’una de les parts inicialment.

En alguns casos s’emeten missatges incongruents per part dels dos progenitors, doble vinculants, condicionants i amb restriccions importants malgrat l’aparent lliure elecció verbal. Tot això pot derivar en una posició davant dels fills poc saludable. És per això que és molt important recuperar la confiança en si mateixos, buscar suport extern, assumir i afrontar els canvis socioeconòmics i crear nous vincles.

Així trobem que la família ha quedat en un període de transició, en recerca de la manera d’organitzar-se en vistes al futur. En aquest moment normalment es genera el primer contacte amb la justícia, el qual pot portar estres i ansietat. És important que en aquest moment els pares facin l’esforç per no fracassar en el seu projecte comú de coresponsabilitat amb els fills. La decisió presa pels adults ha d’anar a favor del millor desenvolupament dels fills per a que l’impacte psicosocial de la ruptura sigui poc rellevant i que els menors pateixin el mínim nombre de variacions en els seus punts de referència, que es trobin garantits d’una seguretat i estabilitat en hàbits domèstics, així com d’una continuïtat ambiental, ja que si no es pot comprometre l’equilibri personal dels nens i l’aparició de reaccions que impedeixin un adequat desenvolupament dels fills.

Des del punt de vista del psicòleg forense, seria bo poder ajudar als progenitors a decidir la millor reorganització familiar en que poden quedar els fills i ells mateixos. En cas de no poder treballar en aquest sentit, valorarem la nova organització, com es porta a terme i com pot estar afectant als fills, progenitors i la interrelació entre ells. S’examina el conflicte des d’una posició no jurídica, des de la comprensió de vincles emocionals, comunicació, rols familiars… prioritzant sempre l’interès primordial del menor i humanitzant el procés. L’objectiu és respondre a una petició per facilitar la decisió judicial, aportant al procediment una informació professional, pertinent i clara.

Paula Medina

Medina Psicología Forense