En ocasions, pot succeir que un dels progenitors, per certes circumstàncies, abandoni l’habitatge familiar. Això porta a plantejar-se si, un cop judicialitzada la crisi de convivència, l’abandonament, es considera com a renúncia anticipadament al dret d’ús o que l’habitatge perdi així el seu caràcter de familiar i en definitiva si resulta o no possible que li sigui atribuït judicialment a aquest progenitor el dret d’ús d’aquell habitatge.

Per això la Jurisprudència atén al criteri del temps transcorregut des de l’abandonament i a les raons d’aquest. En supòsits d’abandonament previ voluntari i amb un gran període de temps des del mateix, pot, en efecte, arribar a entendre’s que l’immoble ha perdut el seu caràcter d’habitatge familiar.

No obstant això, i per contra, si el període del previ abandonament és curt, si es tracta d’un abandonament passatger o si es tracta d’un abandonament motivat per una tensió insostenible s’ha d’entendre que no per això existeix desafecció del caràcter d’habitatge familiar ni prèvia renúncia al dret al seu ús.

En el cas que l’abandonament sigui posterior a l’atribució judicial, Què passa?