La promesa de matrimoni, coneguda també com a esposalles, es dóna en aquell moment en el qual una parella ha manifestat la seva intenció i compromís de casar-se en un futur, però, fins a quin punt té validesa aquest compromís?

Hem de partir de la base que la promesa de matrimoni no té eficàcia jurídica vinculant, per la qual cosa en cap moment genera l’obligació de contreure matrimoni. Per això, resulta del tot inviable demandar a una parella amb la pretensió de compliment d’aquesta. No obstant això, existeixen altres qüestions vinculades a la promesa del matrimoni que sí que són exigibles i fins i tot, poden ser indemnitzables.

Quan una persona trenca la seva promesa de matrimoni sense cap causa justificable, haurà de rescabalar a la que va ser la seva parella en relació a les despeses sufragades fins al moment i les obligacions contretes en consideració al matrimoni promès. Exemples d’aquest tipus de despeses serien les despeses de viatge, les despeses de la cerimònia, d’habitatge, etc.

En aquest punt podria sorgir el debat sobre si es podria reclamar també la indemnització pels danys morals causats per raó de la ruptura de la promesa. Com el fet de contreure matrimoni és un fet del tot voluntari i lliure, acostuma a ser complicat (però no impossible) trobar empara legal sobre la base d’aquesta concepció de ser danys morals aquells danys derivats de la ruptura.

La jurisprudència s’ha pronunciat en diverses ocasions en aquest sentit “la frustració d’un projecte matrimonial no és indemnitzable sota cap cobertura legal” i no sembla que vagi a variar el criteri o doctrina als jutjats, almenys en l’àmbit nacional i autonòmic (al contrari que succeeix en altres legislacions estrangeres).

A més, l’acció que permet sol·licitar el rescabalament d’aquests danys no és eterna en el temps, sinó que caduca després d’un any des de la negativa a la celebració de la cerimònia. Quant a la persona que està legitimada per emprendre-la, és o bé el promès que no trenca la promesa de matrimoni, o el que sí que la trenca, sempre que ho hagi fet per un motiu que no li és imputable a ell, sinó a l’altre promès.